dimecres, 24 de setembre de 2014

Un abans i un després de la formació a l’Albada, Juliol 2014.


Acompanyar. Quina paraula més bonica. La trobava dolça i respectuosa...

Jo reconec a l’Albada – Pintures aquareables, Agost 2014
Els meus pares eren mestres, i tot i això, durant la meva eterna adolescència, la meva rebel·lia es va resistir a estudiar cap carrera per a ser mestra o professora. Vaig triar estudiar Treball Social “Ah, sí, que el que a tu t’agrada és ajudar als altres” però no m’agradava que m’etiquetaren. Tot i que treball social també pateix d’una visió molt assistencialista i autoritària, un petit sector de mestres em va mostrar una altra porta: el camí de la mediació, de l’autogestió, de l’empoderament. Això em ressonava més. En paral·lel als meus estudis, vaig haver de treballar de molt jove: des dels 16 anys he sigut monitora d’aniversaris, mestra de repàs i d’escoles d’estiu i auxiliar d’aula… vaig encarnar quasi tots els rols possibles dins del món dels nens. Dic quasi tots els rols per què tothom em recordava, implícita o explícitament, que jo no podia ser “mestra” perquè “no estava titulada”. Era una sentència clara que a mi no semblava molestar-me (massa). A mi m’agradava passar temps amb els nens i nenes, a l’escola o a altres espais. A poc a poc, amb el pas dels anys i amb el pes de la maduresa i l'experiència, vaig anar preguntant-me coses: que era exactament allò d’estar preparat per a ser mestre? Que era allò de què un títol universitari fera més valides a unes persones que a altres? Era saber sobre totes les corrents pedagògiques, era saber impartir matèries, era conèixer els mètodes d’avaluació? Alhora mirava, absorbia i aprenia del meu volant: molts mestres semblaven perduts i infeliços (i si no ells, els seus nens) – notava una gran desconnexió entre allò per al que suposadament estaven formats i la manera en la qual responien a la realitat. Més enllà dels discursos que busquen culpable (els nens, l’horari, els pares, la direcció, l’estat…) notava que hi havia alguna mancança major. Després observava a altres mestres o a persones “no titulades” que quasi amb un do natural, aconseguien miracles amb els seus nens. Independentment de si tenien o no titulació, els seus nens es sentien estimats, respectats, protegits. Aquesta era la qüestió! Els nens i nenes!! Què volien ells? Què necessitaven ells? A l'escola on treballava d’auxiliar amb nens de 5 anys van prohibir jugar a la pilota, a la corda, amb els cèrcols i a jocs de córrer perquè “podien ser perillosos”. Nens medicats, nens etiquetats, nens ofegats per les notes i els deures eterns… El meu canvi de mirada es va accelerar i com si hagués comprat un nou parell d’ulls, vaig començar a veure –i comprendre- d’on venia la desconnexió. Vaig entendre que hi havia d’haver una altra manera d’encarar la relació dels adults amb els nens. La intuïció, grans mestres titulats i “no titulats” i alguna bona lectura em van obrir un nou camí i em vaig sentir en la responsabilitat de seguir-lo per a poder formar part activa d’aquesta altra educació més respectuosa.

I així, vaig arribar a l’Albada. Em fascinava el terme
Acompanyar (estar una persona amb altra o anar amb ella) i arribava amb ganes d’entendre més sobre aquesta nova mirada i disposada a desaprendre tot el que m’impedia enfocar amb claredat.

Una cosa em preguntava abans d’arribar: parlaven de dinàmiques vivencials...
Hi haurà nens? Suposo, oi? Si és educació viva... Clar, un cop allí, vaig adonar-me que els nens estaven de vacances. M’intrigava saber com anàvem a fer-ho, com anàvem a aprendre a acompanyar si els nens no hi eren. Per suposat, el magnífic equip de l’Albada ja ho tenia tot pensat. Clar que hi havia nens: érem nosaltres, i anàvem a acompanyar als nostres nens interiors en un viatge cap a lo profund. La formació ha sigut, per a mi, pura poesia. La meva vida ha canviat des que vaig entrar per la porta antiga i robusta de l’Albada.
L’equip sencer de l’Albada desprèn passió per compartir i acompanyar i aquesta mateixa passió fa que el seu missatge prengui sentit en la seva totalitat. Era la meva primera experiència en una formació d’aquest tipus i des dels primers moments del grup, jo vaig notar que inconscientment, posava en pràctica símptomes d’un sistema malalt que a més d’un de nosaltres no ens ha acompanyat: alhora que emocionada estava una mica aprensiva, incòmoda per no conèixer – ni les dinàmiques del curs ni a les persones – i sobretot, em trobava sobreanalitzant-me al meu cap, pensant de manera quasi obsessiva si el que pensava, comunicava o feia anava a estar bé o no: terror de ser jutjada.
Retrobant-me amb la meva nena interior – Collage, Juliol 2014
La màgia d’unes poques paraules, la màgia d’unes profundes mirades, la màgia de la presència i de l'amor incondicional va fer-se de notar de seguida: tot està bé, tot està bé, TOT ESTÀ Bé. Lydia i Eli van deixar-nos clar, d’una forma molt dolça, que ens respectaven, ens acompanyaven i que estaven allí per nosaltres. I així, a poc a poc, vaig anar desprenent-me d’aquell pànic silenciós, despullant la meva ànima per a compartir-la amb la resta d’éssers bells i perfectes que em rodejaven.

Un viatge cap a
lo profund. Un viatge sense maletes: ja portàvem dins de nosaltres tot el que ens faria falta. Un viatge cap a la foscor i la llum, un viatge de sol i pluja, un viatge lent i accelerat, dolorós i agradable, un viatge asoles... però acompanyades. Sempre acompanyades.

La intensitat de les vivències a l’Albada són, per mi, quasi indescriptibles. De vegades van ser un crit
desgarrador a allò que no ens deixava estar, de vegades eren cants de llibertat i esperança, eternament agraïts per no estar sols. Es va crear un cau de protecció on l’espai, el temps i les etiquetes no significaven res. I així, a poc a poc, vam retrobar-se amb les raons profundes de la nostra presència a l’Albada – i al món.

La bellesa de les mirades, la
incondicionalitat pura i honesta de l’amor, la presència continua i les poderoses paraules medicina van crear un camí de llum. Abans de començar la formació em preguntava si hauria nens. Em preguntava com vivenciariem l’acompanyament sense ells. L’equip de l’Albada ens va acompanyar cap a aquesta llum, cap a aquests nens i nenes: els nostres. Una connexió d’un poder i una bellesa corprenedores: jo he abraçat a la meva nena interior, m’he retrobat amb ella. Mai l’havia deixat, mai m’havia oblidat d’ella, però ara, la miro diferent: ara, l’acompanyo. Ara sé que l’estimo incondicionalment, que és perfecta i que tot estava bé. I també sé que ella m’acompanya: m’estima incondicionalment, em recorda que sóc perfecta i que tot està bé. Aquesta abraçada entre la meva nena interior i jo és, potser, una de les imatges més boniques i significatives que m’emporto de l’Albada: perquè és la clau de la nova mirada – estic ací amb tu, estic ací amb mi.

A l’Albada, cadascú passarem pels nostres processos... i tots ho vam fer junts. Es crearen sinergies que
autorregulaven al grup. Alhora que ens retrobàvem amb la nostra essència i els nostres nens i nenes interiors, ho fèiem també entre nosaltres: ens reconeixíem com a part de la tribu. Ens miràvem als ulls i sabíem que no hi havia distància. Ens acompanyàvem. ENS RECONEIXÍEM.

Reconèixer-se, a un mateix i a l’altre. Saber el que és teu i el que és de l’altre. Saber que de vegades es pot sostenir, i de vegades no. Saber que tot està bé. Això és acompanyar.

L’equip de l’Albada és l'encarnació perfecta del que volen ser i del que comparteixen amb els altres. Admiro la seva honestedat, transparència, coherència, humilitat i
saviesa. Un equip d’essers humans que creu i confia, que acompanya i necessita ser acompanyat. Cadascú amb els seus processos, cadascú reconeixent el seu lloc i el lloc de l’altre. Admiro la qualitat humana i espiritual amb què es donen als altres i m’emporto, segurament, molt més del que elles puguin imaginar.

Durant 4 dies, jo i la meva nena vam créixer a l’Albada – ara imagino tots els nens i nenes que tenen l’oportunitat i el regal de fer-ho cada dia. Un regal per a ells, per a la vida. Un regal per al món que els nens i nenes puguin créixer acompanyats, respectats i estimats. Que puguin jugar a pilota i a la corda. Que puguin córrer. Trepar arbres. Enfadar-se, riure, plorar. Que no estiguin etiquetats. Que no creguin que “necessiten estar titulats” per a “ser algú”. Que no tinguin por de ser jutjats. Que puguin ser ells mateixos.

L’Albada i el seu equip són un regal. Confio en el seu procés. I tot i des de la distància dels quilòmetres que ens separen, jo estic amb l’Albada. Jo reconec a l’Albada i reconec a tots els éssers perfectes que la formen.


Gràcies Ly i Eli, per ser i acompanyar-me

Gràcies
Eli R. i Noel per compartir

Gràcies Tribu per reconèixer-me

Gràcies Mar per alimentar-nos

Gràcies
Nur per portar-me

Gràcies vida, perquè el camí és perfecte

1 comentari:

  1. Gracias a ti Monica, pro compartir tus emociones, parte de tu Vida, por tu ilustración, por tu dulzura, por tu AMOR.

    ResponElimina