Un curs a l’Albada

Un petit recull de la meva vivència, agraïment i aprenentatges a l’Albada
La comunitat de mitjans i mitjanes de l’Albada ha estat el meu espai d’aprenentatge, repte i estima durant aquest curs 2013-2014. La comunitat de famílies i acompanyants de l’Albada el marc necessari per a que pogués ser el que ha estat. Arbúcies i el Montseny els paratges on he viscut.
Aquest espai familiar d’aprenentatge, l’Albada, és un espai de creixement personal i col·lectiu que camina. I jo hi he format part i n’estic agraïda per la oportunitat i satisfeta per l’entrega i els fruits que hem gaudit i seguiran donant dolçor i nutrició a la meva vida i a tot el que em rodeja.
Ha estat un curs intens. He aprés moltes coses que us vull compartir:
  • A l’Albada he viscut el potencial d’aprenentatge, benestar, consciència i vincle que impliquen cadascuna de les situacions que vivim al dia a dia. Totes les situacions són en si mateixes immenses, connectades amb la vida, i òptimes per a cristalitzar-ne una vivència d’aprenentatge si així ho volem veure.


    • La fruita, els animalons que moren al bosc, els jocs de cartes, el joc a la sala de psico, el obrir-se a compartir, el enfadar-se i retrobar-se, el rebuig i el carinyo, la matemàtica i la geometria, el cosir els coixins, la imaginació desbordant, el convidar a altres per enriquir-nos, la papiroflèxia i les cartes als iaios, les panxes embarassades, les paraules claus que neixen, els contes de tancament… han estat vivències sorprenentment significatives per a mi.
  • Les emocions que s’expressen amb força són senyals nítides, que criden l’atenció per algun motiu, i que al ser ateses, tocades i mirades amb amor tenen grans regals per aportar a aquell que les viu, però també i, a vegades, sobretot, a la seva família, al grup del qual formen part i a totes les persones que ho viuen i ho acompanyen.
    • La dansa cos a cos, l’abraçada potent, el contacte disponible, la mirada i la mà al pit són miraculosos, ens
      vinculen i ens relacionen, ens igualen. I estan disponibles quan es saben demanar, es saben llegir i aportar.
    • El riure, el sentit de l’humor, la flexibilitat, la paciència i el carinyo cap a mi mateixa, han estat i són imprescindibles!
    • Els grups és conformen per cadascuna de les persones que en formen part (i tot el que elles representen i aporten) el moviment d’una persona ens afecta a totes, i a vegades, hi ha persones que simplement ens fan de canal a les altres, quan no ho podem assumir nosaltres, “elles ens salven”, però l’amor multiplica, i deixar a cadascú amb allò que li pertoca aporta dignitat, salut i ordre a totes les parts.
  • La llibertat i la estructura són dues cares imprescindibles de la mateixa vivència:
    • L’amor a la llibertat d’aquest projecte m’ha permès acompanyar el pujar als arbres quan les cireres broten, el gaudir generosament de la pintura de cos per facilitar la necessitat de les vivències integrals; l’espontaneïtat de viure la bassa i els seus innumerables habitants amb tanta entrega; m’ha permès ser flexible, obrir-me i adaptar-me a les necessitats específiques que espontàniament prenen espai i mouen als infants i als adults. M’ha permès relaxar-me, jugar jo també. Obrir-me a veure el que està viu ara.
    • El respecte a l’estructura m’ha permès calmar la fam de coneixement estructurat, de tècniques i coneixements específics. M’ha permès oferir nous espais des dels quals s’acompanya i es guia des d’allò que com adults coneixem i gaudim profundament. I alhora, m’ha permès valorar el marc de seguretat i confiança, que al agrair la estructura, esdevé compartit, un punt de referència, per seguir creant juntes. Gràcies als límits, als rituals quotidians, a l’ordre, a les maneres de fer que s’estableixen, poroses i sense deixar d’estar obertes a l’imprevist, però que són essencialment clares i fermes.
  • M’he permès jugar i ser l’adulta. M’he permès deixar-me anar, perdre el control i acompanyar amb més confiança, amb una obertura i un saber estar que no necessita conèixer tots els factors per ocupar l’espai que li pertoca i així ho pot sostenir. M’he viscut com adulta que està en aprenentatge, que s’equivoca, prova, es cansa, diu que no, rectifica, diu que si, ho torna a intentar, pregunta, demana, busca, troba i es satisfà. Quin descans veure com t’equivoques i igualment pots veure i sentir com t’estimes, i com t’estimen.
  • Les comunitats adultes que aposten per respectar els processos d’aprenentatge i de vida dels seus infants poden tenir moltes formes d’organització, el que és clar per mi, és que els valors de base que ens uneixen són claus i moltes vegades subtils. El camí és llarg, a vegades, però la creativitat i la comunicació nítida sempre són un regal immens. El valor d’aquest projecte és la voluntat de cuidar a les famílies, d’anar més enllà de les necessitats dels infants, i crear comunitat. El camí és llarg i molts són els aprenentatges que s’han de travessar, però he vist com la força es troba en la unió, en la confiança, en l’amistat i la voluntat explícita de voler fer juntes aquest camí.
  • Els reptes m’atrauen i em fan por, em criden i m’aparten. Trobar la justa mesura entre el canvi i el que s’estableix, entre allò nou i allò ja conegut, és un art. Segueixo trobant experiències significatives, pistes clares, a vegades pendulars, del que hem va bé i el que no em fa tanta salut, segueixo aprenent, i segueixo veient que no hi ha receptes clares, úniques. A cada moment la seva resposta, i alhora, quina alegria, quina joia quan tant sovint, demano i arriba. Gràcies per totes les experiències que he viscut i que visc. Totes em conformen, totes em fan, totes soc.
  • Les muntanyes frondoses, els cels grans, la lluna i els estels nítids, els passejos pel riu salvatge, el creixement de la Llum, la meva gosseta, la gosseta a l’Albada i al Passeig Viladrau, aquesta casa que ens ha acollit tant generosa, són records grans de tant petits, quotidians i màgics com són. Que la Dona d’Aigua i els animalons del camí, sempre que marxi i torni a Arbúcies, em segueixin saludant tant amorosos i disponibles com ara.
·: Gràcies a mi, per la meva valentia, entrega i persistència i gràcies a totes les persones amb qui he compartit, escoltat, sentit i viscut aquest tros del camí, per ser-hi i ser com sou. Gràcies per tanta riquesa :·
Text .

JÚLIA SÁNCHEZ ANDREO,  Acompanyant del grup de mitjans a l'Albada, Curs 2013/14
http://laciranda.wordpress.com/2014/06/16/un-curs-a-lalbada/